La pensión María

A la pensión María serveixen amor en safates de plata, i paciència en gots de cristall de murano.

A la pensión María, que ni és pensió, ni és de cap María, se succeeixen les visites durant el cap de setmana.

Tots anem a veure el doctor, que tampoc és doctor, però que per alguna tradició familiar se li diu així. El doctor és gran, té vuitanta molts anys; i qui regenta la pensió, que no és pensió ni es diu María, en té vuitanta-uns-quants-menys.
És qui té cura del doctor, per estrany que soni, que fa uns mesos que està una mica "patxutxo". Almenys, així és com t'ho explica ella quan et llança les claus pel balcó, perquè puguis obrir, que els caps de setmana tanquen la porta de l'edifici amb clau (jo més que tancar, diria acordonar l'edifici, perquè no he vist mai una clau que pugui donar tantes voltes, ni una porta que pugui estar tan tancadament tancada).

Quan puges les escales i et rep a la porta de la pensió, com a bona amfitriona t'oferirà tot el que ha preparat per tu, que no és poc, tenint en compte que cuidar del doctor no li deixa temps per massa més. Tant és que vinguis de fer un dinar pantagruèlic, d'aquells que no et deixaran sopar (i molt menys, berenar), o que estiguis a règim. Ella et recitarà tot el que té per a tu: ha comprat pernil (i del bo, que ja sap que ets un pijo/a rematat i només t'agrada aquest); té aquelles galetes tant bones d'una coneguda família catalana, i que només agraden a la teva germana; i finalment, et dirà una cosa a la que accediràs: té aigua freda a la nevera. L'hi ha posat aquest matí perquè sap que us agrada. A la pensión María, ningú pren l'aigua freda, i és per aquest motiu que, cada vegada que arribes i et recorda que ha tingut aquest gest amb tu, agafes la María i li plantufes un petó a la galta d'aquells que fan soroll, i que si duguessis els llavis pintats li deixarien una bona marca.

Mentre ho fas, et xiuxiueja a l'orella que també ha comprat aquell gelat que t'agrada tant, de nous de macadàmia, i de la marca jajen-no-sé-què-més, perquè la María no sap pronunciar el nom del gelat, però sí que sap comprar-lo.

Aquí ja has arribat al punt de gairebé plorar, i no saps ben bé si és pels detalls que la María de la pensión María té amb tu, o si perquè només de pensar en ingerir alguna cosa després del dinar pantagruèlic, l'estómac se't regira.

Quan tornes de la cuina, amb la María, còmplice, al costat, seieu a la saleta, i comenceu a posar-vos al dia.

La María t'explica com està el doctor. Que no està massa fi, però sí que ha millorat des de l'última vegada, que menja molt poquet, i que està sord. Que estigui sord no és cap novetat, però ella t'ho segueix explicant per si se t'ha oblidat. El que no menciona la María, és que a cal doctor, o a la pensión María, podrien fer un concurs de sordera i quedarien empatats. Ara bé, és una sordera selectiva, que de tant en tant, tant l'un com l'altre, es queixen si et senten criticar-los. I és que la María també n'està, de sorda. Sempre que la truquin, fixa't com contesta el telèfon cridant. I sobretot, no li intentis fer entendre que el seu telèfon funciona perfectament. Ella et dirà que el telèfon va molt malament i no se sent bé. Els últims Nadals, els Reis li han anat duent telèfons fixes -perquè de mòbils no en gasten, a la pensión María o cal doctor-  i noi...no hi ha manera. Deu ser alguna mala energia que ronda per la pensió, que fa que els telèfons no se sentin bé. El que és segur, és que no és la sordera. 

Mentre tu parles amb el doctor, i debateu l'actualitat -quan estava més fi, comprava l'ABC i el País, li encantava contrastar dos diaris amb línies editorials tan diferents- i parleu de fútbol -ell és culer-, la María explica a la resta de la família tots els ets i uts de la salut del doctor. El doctor no la sent, però de tant en tant -molt sovint, més aviat- la crida per demanar-li alguna cosa. La majoria de les vegades, li demana que li col·loqui bé els coixins: "Tata, no m'has posat bé els coixins, em molesten". Altres vegades, són les cervicals -fa temps que li molesten, però des de l'última estada a l'hospital, sembla que és més sovint-. Quan la María s'apropa, li fa una frega amb colònia Nenuco, i el doctor es queda tranquil. De fet, si algun dia li preguntes, et dirà que les fregues de la María són incomparables. Podria venir una eminència en fisioteràpia, però res  igualaria mai les seves fregues. Sovint, mentre parles amb el doctor, pares l'orella per sentir el "parte mèdic" de la María. Avui, explica que últimament li "cola" un Meritene -davant la nostra cara de pòker, ens explica que és un suplement nutricional- al suc de taronja del matí. Ell no ho sap, sinó, no se'l prendria. El doctor és molt tossut, així que, segons què, més val amagar-li. La María també ens explica que li costa dormir; es remou incòmode, i no sempre dorm tota la nit seguida. També confessa que quan ell no vol menjar, ella l'enganya com un nen petit. I la María t'ho comenta amb una naturalitat i una tendresa que fa somriure. Tot això, la María ho explica sense parar de moure's, i ignorant les nostres ordres que descansi una mica. Però la María, ens diu, no està cansada. Ha de ser mentida, pensaràs, quan t'ho digui. Com pot ser possible que no ho estigui?
I de tant en tant, el doctor li demana coses a la María: el comandament, el paracetamol per calmar-li una mica el dolor...I ho salpebra tot amb una pregunta que queda surant en l'ambient: "María, què faries sense mi?", li diu el doctor a la María de la pensión María; i ella somriu.
Aquella tarda, marxo donant voltes a la salut del doctor, i a la paciència de la María. Penso també en la serenitat del doctor, que malgrat no trobar-se bé, té sempre bones paraules i un somriure amable. I sobretot, penso com és possible que la María no estigui cansada.
Llavors, em vénen al cap aquella mirada, aquella frega tendra amb colònia Nenuco. Em ve al cap el comentari de "María, què faries sense mi", i el seu somriure. Em ve al cap que el temps es multiplica, quan una persona cuida de la persona que estima 24hores, 7 dies a la setmana; i té temps per preparar pernilet del bo i gelat car pels seus néts. Que res no cansa prou, si serveix per paliar el dolor o el malestar d'una persona propera. Que l'amor, amb els anys, canvia, i es converteix en això. En camuflar suplements nutricionals, col·locar bé coixins, i fer fregues.
I penso que segurament és d'això que parlen els capellans quan diuen allò de "en la salut i en la malaltia, i fins que la mort us separi".
I somric. I m'adormo, sentint el traqueteig del tren a les vies, i pensant en la pensión María, on se serveixen Meritenes en sucs de taronja, amor en safates de plata, i paciència en gots de cristall de murano.