dijous, 1 d’octubre del 2015

Una estona de cel

La seva era una vida extraordinària. Segurament no en el sentit positiu de la paraula, sinó simplement perquè era fora de l'ordinari. 
Tenia una bona feina, si més no, una  de les que paguen prou per no controlar  el saldo del compte cada dia. D'aquelles que permeten sortir a sopar i a fer una copa un cop per setmana. I això, en una gran ciutat com la que viu en Pau, no és pas barat. 
Era més aviat un solitari, i molts divendres preferia quedar-se a casa tocant la guitarra o el piano que no pas sortir a ofegar la seva solitud fent un beure amb els amics de sempre, que li deien que havia de sortir més.
Però tot això formava part de la seva vida ordinària. 

El que feia sentir viu el Pau no era res d'això, sinó l'extravagància de cada tarda. Cada tarda, pels volts de les 4, agafava la guitarra i se n'anava al metro a tocar-hi durant una estona. A ell li agradava dir-li, en homenatge als Pets, la seva estona de cel. I això que de cel no en veia cap, es tancava en un passadís fosc, brut, i depriment i només pensava en la música. Ell mateix ho considerava una extravagància perquè no ho necessitava, i se suposava que qui tocava al metro era per guanyar-se la vida. I també n'era, d'extravagant, perquè ningú del seu cercle més proper no ho sabia: ni família, ni amics, ni companys de feina. I ho era perquè era conscient que la majoria de transeünts ni tan sols se l'escoltaven, i molt menys, el miraven.

Havia passat aquells exàmens que demanaven per concedir el permís de tocar-hi, i els recordava com un espectacle grotesc de funcionaris encorbatats, sense cap sensibilitat musical, prenent notes (o fent-ho veure). Li havien donat l'ok pocs dies després, amb un quadre d'horaris en els quals li era permès de tocar, i un parell d'estacions diferents on podia actuar.
Com que era un home de costums, anava sempre a la mateixa estació, en el mateix raconet, i el mateix horari. Li agradava tenir-ho tot sota control, i aquesta peculiar rutina li donava el confort de saber on seria i què faria cada dia a determinada hora de la tarda, i alhora, l'avorrida seguretat, a ulls de qualsevol altre, que la seva vida seguiria sent igual d'insípida. A la vida del Pau, els dies se succeïen sense que res els fes especials.

Fins que la va veure. Era un dia més, podia haver estat un dimarts, com un divendres. Va passar per allà, davant seu, i, a diferència de la majoria, se'l va mirar. I encara va fer més, se'l va escoltar.
I per acabar de rebentar-li la seva monotonia, li va somriure. En Pau estava tocant una cançó alegre en el to, però melancòlica en la lletra, d'un grup català molt conegut. Aquell vespre a casa, va estar donant-li voltes a perquè la noia li havia somrigut. Era per complicitat amb la cançó? Era perquè era estrangera i li havia agradat la tonada de la cançó? 

Mentre feia el sopar, seguia intentant analitzar aquella jove i el seu comportament, que havia aconseguit dinamitar la seva rutina avorrida i tenir-lo entretingut aquell vespre. No és que ho agraís; en Pau estava tan acostumat que la seva existència fos avorrida que tampoc tenia la necessitat que ho deixés de ser. Però ell mateix s'estranyava d'aquell punt de sal que havia pres la seva vida des d'aquella tarda, originat només per un bri d'atenció, una mirada, i assaonat amb un somriure.

Després de sopar un terrible gaspatxo de tetra bric i una peça de fruita, es va servir una copa de vi blanc, i se'n va anar directe al piano. El vi blanc era una de les seves debilitats, i se'n prenia una copa sempre que tocava o composava. Sempre havia pensat que era un gest massa glamurós per ell, fins que va provar aquell vi blanc que ara li agradava tant i va decidir que el tindria a casa. I aquell era el seu segon moment de glòria del dia, després de l'estona al metro.

Sentia la necessitat de reviure aquella mirada, així que va aixecar la tapa del piano de cua, que presidia el menjador, i es va posar a tocar la cançó que estava tocant al metro quan l'havia vista. 
"Ben de pressa ha dinat, a la universitat, s'ha pintat una mica"...Amb la primera estrofa va pensar que la noia del metro ben bé podia haver estat la protagonista de la cançó del grup català. Era jove, podia venir de la universitat, i s'havia pintat una mica, tot i que no li calia. Sota el poc maquillatge que duia s'entreveia una pell fina com vellut, i unes pigues que havia intentat tapar. I en Pau va recordar aquella expressió tant de la seva àvia que deia "cara pigada, cara estimada". Va pensar que si algun dia aconseguia creuar una sola paraula amb ella, seria el primer que li diria.
"I per uns breus moments, una estona de cel, ja no importa el demés, una estona de cel".
Amb cada compàs, recordava amb una plenitud de detalls exacerbada tot el referent a la noia.
La seva melena llarga i negra com la nit, els ulls grossos i encara més foscos, però alhora, amb una lluminositat gairebé insuportable, les pigues mig camuflades, i aquells llavis carnosos. L'inferior molt més molsut que el superior, i com se l'estava mossegant fins que havia sentit la música d'en Pau. El cos de la noia, aquell caminar alegre, i aquelles mans que jugaven nervioses mentre l'escoltava. Les pulseres de fils que duia, l'armilla de pell girada marró. El collar en forma d'atrapasomnis, i la pell blanca del coll.
I es va adonar que la seva estona de cel, no seria mai més la mateixa.

Mentre feia un glop del seu vi blanc, però, pensava que, malgrat que aquella noia li havia revolucionat la seva -habitualment- tranquila estona de cel, possiblement mai més la tornaria a veure. I aquesta certesa, que en un altre moment de la seva vida li hagués donat tranquilitat, li va provocar un desassossec que feia mal. Va seguir tocant i rumiant fins passada la mitjanit, i quan va creure que l'esgotament de més de dues hores al piano el deixarien dormir, va deixar la copa damunt la tapa del piano, i mirant els cèrcols desendreçats que la copa havia anat dibuixant sobre el piano, se'n va anar a dormir. No va dormir tranquil, o almenys, quan va sonar el despertador, va pensar que tenia tanta son com si no hagués dormit gens. La noia no l'havia deixat dormir. Després d'una dutxa, i una mica més despert, es va afaitar. En aquell moment, li va venir al cap un altre cop la cançó, i amb ell, la noia.
"Ben depressa ha dinat, s'ha tornat a afaitar i es posa la jaqueta". Va decidir que, a la tarda, es tornaria a afaitar. I se'n va anar a treballar en un dia que, segur, no va passar a la història per ser productiu, precisament.

divendres, 14 d’agost del 2015

Ich bin eine Frau

Ich bin eine Frau  
o de com "commuting to work" durant més d'una hora té més avantatges que inconvenients.

Potser us pregunteu perquè escric tant sobre trens. Bé, potser no us ho pregunteu, però com que sóc jo la que escric (i si em deixeu ser una mica 'mandona'; com que al meu blog faig el que em dóna la gana...i m'encanta!) us donaré la resposta a la pregunta que no us heu fet. 


Doncs escric sobre trens perquè a part de passar-hi moltes hores al dia –hi dedico més temps que al gimnàs, per exemple, o més que a menjar, ara que faig càlculs-  m'he adonat que m'encanta. Perquè el tren em permet tantes i tantes coses...Mireu, en dos mesos de "commuting" -senyor Pompeu Fabra: perquè repunyetes no tenim una paraula, una única, que vulgui dir exactament això? "Commute" és la veu anglosaxona que implica l'acció de viatjar per anar a la feina. Única i exclusivament per a això. Els que tardeu 10 minutets en arribar a la feina, no trobareu a faltar aquesta paraulota, però gent com jo o com la meva amiga catalano-germano-suïssa (nacionalitats ampliables en un futur) NECESSITEM aquesta paraulota. Fi de l'incís-. Deia que en dos mesos de "commuting" he descobert que aquestes estones robades a la meva vida personal, al meu marit -recordeu-me també que un dia us parli d'ell- , a la meva família, a la meva gossa Ossa, als meus vicis i aficions; no són tan robades com em pensava. Almenys, no són hores llançades a la paperera.

Treballadors i treballadores del món, mares i pares del món -sobretot vosaltres, mares, heroïnes nacionals amb habilitat de fer que les hores tinguin més de seixanta minuts, i els minuts més de seixanta segons- quants de vosaltres podeu dir que teniu dues hores diàries per dedicar-vos, per autoafalagar-vos? Jo puc.

Quants podeu anar durant més de dues hores diàries al gimnàs?? Jo puc. Menteixo! Aquest és un serrell que encara he de treballar, però hi trobaré solució!

Quants podeu llegir durant dues hores? Jo puc.

Quants podeu fer dues migdiades al dia? D'aquelles de baveta, preocupacions respecte posicions improcedents i paranoia respecte la somniloquia? Jo puc.

Quants de vosaltres podeu dedicar dues hores diàries a aprendre nous idiomes? Jo puc. D’aquí el títol de l’entrada d’avui. Per cert, sabíeu que els substantius en alemany comencen en majúscules? Jo no, i m'ha sorprès!

Quants de vosaltres podeu dedicar dues hores diàries a estudiar un màster? Jo puc!

Quants de vosaltres podeu dedicar dues hores a escriure un blog? Jo puc!

Quants de vosaltres podeu veure el cel transformar-se d'un gris depriment, contaminat i amenaçador, a un blau tímid solcat per quatre núvols despistats...i acabar amb els ulls esbatanats pel cel tan i tan blau que hi ha als voltants de Lleida? La realitat és que, malgrat pugui sonar a l'oda exagerada d'una enamorada de Lleida, el cel a Ponent sol ser d'un blau més intens que a altres terres.
(I també és veritat que porto un parell de dies que marxo de Barcelona amb un cel enteranyinat, o ahir fins i tot molt gris; arribo a Tarragona amb un cel que promet emblavir-se; i creuo la frontera amb Lleidalàndia -ja amb un somriure idiota- enmig d'una blavor que enamora.). Sigui com sigui, quants de vosaltres podeu dir que heu passat una hora del vostre temps veient passar per la finestra el paisatge de tres províncies, i el cel d'un mateix país? I no sentir remordiments per haver perdut el temps; només alegria per haver-lo invertit en tan poètica tasca? Vaaaaa, quants podeu?

Doncs jo puc, i aquest és un dels motius pels quals seguiré somrient sobre les vies del tren 1000 dies més, i tot el temps que calgui.

Perquè en aquesta vida, se'ls pot donar la volta a tots els mitjons, fins i tot als més pudents; es poden capgirar les millors truites, fins i tot les de Ferran Adrià; una moneda pot caure i quedar-se sobre el cairell; i els gots mig buits poden sempre omplir-se fins a vessar! Vaja, que totes les coses dolentes a la vida, tenen la seva part bona.

I a mi sempre em veureu dur els mitjons pel cantó més lluent (i més colorit), la truita girada per la part més estètica, la moneda mirant-la directament a la cara, i els meus vasos sempre plens. De vi blanc fresquet, gràcies.


Que tingueu un bon divendres i un fantàstic cap de setmana (fresquet!)!

dilluns, 10 d’agost del 2015

La pensión María

A la pensión María serveixen amor en safates de plata, i paciència en gots de cristall de murano.

A la pensión María, que ni és pensió, ni és de cap María, se succeeixen les visites durant el cap de setmana.

Tots anem a veure el doctor, que tampoc és doctor, però que per alguna tradició familiar se li diu així. El doctor és gran, té vuitanta molts anys; i qui regenta la pensió, que no és pensió ni es diu María, en té vuitanta-uns-quants-menys.

divendres, 7 d’agost del 2015

El primer de 1000 somriures sobre rails.

VERSIÓ CATALANA//CATALAN VERSION

El primer de 1000 somriures sobre rails... 

Portar posada la música i sentir els roncs d'algú dormint pot voler dir dues coses: o bé que aquest algú ronca molt fort, o que duus la música massa fluixa. Normalment, després d'apujar el volum al màxim (i mentre descobreixes que Apple ha millorat el seu control sobre la teva vida, avisant-te amb un insolent color vermell que el volum és massa fort) descobreixes que el subjecte en questió dorm molt plàcidament o va tan cansat que no pot activar aquell punt de pudor que normalment un mateix posa en marxa quan pretén deixar-se abraçar per Morfeu en algun lloc públic.