El primer de 1000 somriures sobre rails.

VERSIÓ CATALANA//CATALAN VERSION

El primer de 1000 somriures sobre rails... 

Portar posada la música i sentir els roncs d'algú dormint pot voler dir dues coses: o bé que aquest algú ronca molt fort, o que duus la música massa fluixa. Normalment, després d'apujar el volum al màxim (i mentre descobreixes que Apple ha millorat el seu control sobre la teva vida, avisant-te amb un insolent color vermell que el volum és massa fort) descobreixes que el subjecte en questió dorm molt plàcidament o va tan cansat que no pot activar aquell punt de pudor que normalment un mateix posa en marxa quan pretén deixar-se abraçar per Morfeu en algun lloc públic.

L'ultim episodi el vaig protagonitzar jo mateixa un matí, a l'avant (on sinó?). Era d'aquells dies en que et lleves pensant...perquè? I res més. Una pregunta massa existencialista per dur a cap resposta, i unes ulleres massa inflades per permetre't més que una diminuta escletxeta per on escatir la realitat. Doncs un d'aquests dies vaig decidir dormir una estona -perquè a vegades prens la decisió conscientment...altres, bé, simplement caus- vaig preparar-me el coixinet inflable, i vaig pensar, fes una migdiada de vint minutets.
Amb tot en contra: un senyor al seient de davant que feia trucades de feina, un sol de justícia, calent i empipador entrant directe per la meva finestra (us prometo que només impactava a la meva butaca), i una llista de reproducció a l'iphone no revisada des de l'aparició dels iphones... Doncs bé, aquesta combinació de factors inhibidors de la son, aquest recull de despropòsits que creia que m'impedirien dormir em van tombar durant una hora i cinc, en el més profund dels somnis de què he gaudit fins avui al tren. Em vaig llevar a les 9.08, amb el tren aturat a Sants, els passatgers tots fora, el vagó buit...i el coixinet inflable amb bava!!! La prova irrefutable que un ha dormit sense tenir activar aquell puntet de pudor del què us parlava.
Us diré que vaig passarme els 10 minuts de metro imaginant-me imatges terribles de mi dormint: roncant, parlant en somnis -més probable del què penseu-, fent gesticulacions estranyes, o posant-me en posicions indecoroses(sort que duia pantalons!!). Finalment, quan m'abandonava al glamorós plaer de comprar un cafè a l'Starbucks -recordeu-me que un dia us expliqui una altra cara de la meva esquizofrènia rural vs.urbana-, i em convertia en una glamourosa treballadora del Wall Street barceloní, 7€ més pobra, però amb 800 calories en el meu haver, vaig arrivar a la conclusió que m'importava tres Frapuccinos caramel coffee jelly -producte real, us ho asseguro-.
Per tant, benvinguda i benaurada bava, i benvinguts al meu blog!

Feia mesos, molts mesos, que donava voltes a escriure un blog.
Tinc una amiga, una ànima bessona, que està convençuda que algun dia escriuré un llibre, i vol que li dediqui. Fins ara, he escrit molt poc, i per tant, li donava llargues quan em parlava del tema.
Però la realitat és que tenia ganes de tornar-m'hi a posar. I l'excusa de la manca de temps es va tornar en això, una excusa, però d'aquelles majúscules;de les de "professora, no he fet els deures perquè el meu gat s'ha menjat la llibreta", quan no tens gat i els tens al.lèrgia; quan em van oferir de treballar a Barcelona en un departament de comunicació. Bé, més que quan m'ho van oferir, quan vaig acceptar!
El 99% de la gent normal, hagués acceptat, i se n'hagués anat a viure a la capital de Catalunya (el millor país de l'univers conegut i les galàxies per conèixer). Però jo, que ni formo part del 99% de la gent, ni sóc gaire normal, vaig decidir que viuria a Lleida (la ciutat més preciosa i rebonica de totes les ciutats que es fan i es desfan) i pujaria i baixaria cada dia amb l'Avant, un meravellós invent de la RENFE (recordeu allò del "Rogamos Empujen Nuestos Ferrocarriles Estropeados"?? Doncs amb l'ave/avant ja no s'aplica) que permet que sonats com jo fem un trajecte de 180 km en una hora i 5 minuts.
I escudant-me en l'argument que als EEUU tothom fa més d'una hora de cotxe per arribar a la feina, i en el no menys vàlid argument que hi ha gent al meu departament que viu a Sabadell i tarda una hora, justifico la meva bogeria diària de trens i metros.
I sabeu què? Que sóc feliç.

Banda sonora: Álvaro Soler, cançó de l'estiu a Itàlia...no és cap obra d'art, la lletra no és més profunda que la tirallonga d'instruccions d'un xampú (que llegeixo sovint), però és alegre i bonrotllista. I no us he dit que era feliç? Doncs hi va perfecte. De fet, no només sóc feliç, sinó que també em sento contenta, eufòrica i amb una tranquilitat d'esperit que només pot presagiar coses bones. És divendres, són les 5, comença el cap de setmana, i acabo d'albirar el far que marca l'arribada a Lleida (la ciutat més preciosa i rebonica de totes les ciutats que es fan i es desfan): la Seu Vella ja es veu. Moment d'aixecar-me, baixar a l'andana del cap de setmana, sortir de l'estació de l'esquizofrènia alegre,  caminar per la passarel•la de la calor esclafant ponentina, i dirigir-me a menjar-me el cap de setmana de sol, relax i felicitat. Que tingueu tots molt bon cap de setmana!

ENGLISH VERSION//VERSIÓ EN ANGLÈS

If you hear someone snoring while sleeping, even though you have music in your earphones, that can mean two things: either that someone snores really strong or the music in your iphone is way too low. Usually, after raising the volume to the maximum (and finding out that Apple has improved its control over your life, alerting you with an insolent red colour that the volume is too loud) you will discover that the individual in question sleeps very soundly or was so tired that hasn't been able to turn on that shyness mechanism usually launched when one is about to let Morpheus embrace them in a public place.Well, not long ago, it was me starring a similar episode. I was in Avant -note: Avant is a High Speed Train, a bit cheaper than the usual AVEs in Spain- (where else could I be?). It was one of those days when you wake up thinking ... Why? And nothing else. Too much an existential question to bring to an answer, and your eyes too closed to let you  get a glimpse of the reality. Well, one of these days I decided to take a nap -because sometimes you take this decision consciously, and sometimes... well, you just fall asleep- , I inflated my inflatable cushion, and I thought, "why don't I take a twenty minute nap?".But I had everything against that dreamt nap: a man in the seat in front of mine who was doing work phone calls; a scorching, hot, and annoying sun, burning my window (I promise it was only impacting my seat) and an iPhone playlist not revised since iPhones were created... Well, this combination of factors that should have inhibited my sleep, this collection of absurdities got me sleeping for an hour and five minuts, in the deepest catnap I have enjoyed to date on the train. I woke up at 9:08, the train stopped at Sants -note: Sants is the main station in Barcelona, where all the High Speed trains stop- , all the passengers were off the wagon ... and my inflatable cushion was wet with dribble !!! Which is the irrefutable proof that one has slept without activating that shyness mechanism I was talking about.I will confess: I spent the following10 minutes in the underground imagining terrible pictures of me sleeping: snoring, sleep-talking -more probable than what you think- gesticulating strangely, or putting myself in indecorous positions (luckily, I was wearing trousers!!). Finally, when I abandoned myself to the glamorous pleasure of buying a coffee at Starbucks -one day you have to remind me to show you another side of my rural vs.urban schizophrenia-, and I became a glamourous 'Barcelona Wall Street worker', 7 € poorer but with 800 calories under my belt, I came to the conclusion that I couldn't care less! So, be welcome and blessed, dribble! And may all of you be welcomed to my blog!

It has been months, and months that I have been thinking of starting to write a blog.I have a friend, a soul mate, I would say, who is convinced that someday I'll write a book, and she wants me to dedicate it to her, which by the way, I will do if I finally manage to do so. I used to write a lot when I was younger, but recently, I had sort of given up. 
But the truth is that I wanted to get back to writing. And the 'lack of time' excuse clearly became a REAL excuse, like the typical high-school excuse "teacher, I haven't done my homework because my cat ate the notebook," when you haven't got cats, and you're allergic to them; when I was offered a job in Barcelona in the communication department. 

99% of normal people would have accepted the job and moved to Catalonia's capital (the best country in the known universe and galaxies to know). But as I'm neither part of this 99% of the people, nor very normal, I decided I would live in Lleida (super extremely beautiful and the most precious city of all the cities created) and commute every day with Avant, a wonderful invention of RENFE (remember that the "Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados"-note: that was a very widely known Spanish saying mocking RENFE trains when they were always late, meaning something like: We beg you to push our broken trains-  ?? Well, with the ave/avant it no longer applies) allowing crazy people like me to make a 180 km trip with an hour and 5 minutes.And excusing myself with the argument that everyone in the US commute for more than an hour to get to work, and the equally valid argument that there are people in my department who live in Sabadell and who take one hour to get to the office, I keep on justifying my daily craziness of trains and undergrounds.And guess what? I'm happy.

Soundtrack: Alvaro Soler, song of the summer in Italy ... is no work of art, the lyrics are no deeper than the  instructions of my shampoo (which I read a lot), but is a really cheerful song. And didn't I say I was happy? Then that's the perfect choice. In fact, not only am I happy but I also feel optimistic, euphoric and with a peace of mind that can only forebode good things. It's Friday, it's 5 PM, the weekend is just about to begin, and I glimpse the lighthouse that tells you that you are getting home, you are arriving to Lleida (super extremely beautiful city and the most precious city of all the cities created): the Seu Vella already looks. Time to get up, get on the 'weekend platform', leaving the 'cheerful schizophrenia station', walk down the 'westy crushing heat catwalk' and lead my way to eat my weekend of sun, relax and happiness. Have a good weekend everyone!