Ich bin eine Frau
o de com "commuting to work" durant més d'una hora té més
avantatges que inconvenients.
Potser us pregunteu perquè escric tant sobre trens. Bé, potser no us ho
pregunteu, però com que sóc jo la que escric (i si em deixeu ser una mica
'mandona'; com que al meu blog faig el que em dóna la gana...i m'encanta!) us
donaré la resposta a la pregunta que no us heu fet.
Doncs escric sobre trens
perquè a part de passar-hi moltes hores al dia –hi dedico més temps que al
gimnàs, per exemple, o més que a menjar, ara que faig càlculs- m'he adonat que m'encanta. Perquè el tren em
permet tantes i tantes coses...Mireu, en dos mesos de "commuting"
-senyor Pompeu Fabra: perquè repunyetes no tenim una paraula, una única, que
vulgui dir exactament això? "Commute" és la veu anglosaxona que implica
l'acció de viatjar per anar a la feina. Única i exclusivament per a això. Els
que tardeu 10 minutets en arribar a la feina, no trobareu a faltar aquesta
paraulota, però gent com jo o com la meva amiga catalano-germano-suïssa
(nacionalitats ampliables en un futur) NECESSITEM aquesta paraulota. Fi de
l'incís-. Deia que en dos mesos de "commuting" he descobert que
aquestes estones robades a la meva vida personal, al meu marit -recordeu-me
també que un dia us parli d'ell- , a la meva família, a la meva gossa Ossa, als
meus vicis i aficions; no són tan robades com em pensava. Almenys, no són hores
llançades a la paperera.
Treballadors i treballadores del món, mares i pares del món -sobretot
vosaltres, mares, heroïnes nacionals amb habilitat de fer que les hores tinguin
més de seixanta minuts, i els minuts més de seixanta segons- quants de
vosaltres podeu dir que teniu dues hores diàries per dedicar-vos, per
autoafalagar-vos? Jo puc.
Quants podeu anar durant més de dues hores diàries al gimnàs?? Jo puc.
Menteixo! Aquest és un serrell que encara he de treballar, però hi trobaré
solució!
Quants podeu llegir durant dues hores? Jo puc.
Quants podeu fer dues migdiades al dia? D'aquelles de baveta, preocupacions
respecte posicions improcedents i paranoia respecte la somniloquia? Jo puc.
Quants de vosaltres podeu dedicar dues hores diàries a aprendre nous
idiomes? Jo puc. D’aquí el títol de l’entrada d’avui. Per cert, sabíeu que els
substantius en alemany comencen en majúscules? Jo no, i m'ha sorprès!
Quants de vosaltres podeu dedicar dues hores diàries a estudiar un màster?
Jo puc!
Quants de vosaltres podeu dedicar dues hores a escriure un blog? Jo puc!
Quants de vosaltres podeu veure el cel transformar-se d'un gris depriment,
contaminat i amenaçador, a un blau tímid solcat per quatre núvols
despistats...i acabar amb els ulls esbatanats pel cel tan i tan blau que hi ha
als voltants de Lleida? La realitat és que, malgrat pugui sonar a l'oda
exagerada d'una enamorada de Lleida, el cel a Ponent sol ser d'un blau més
intens que a altres terres.
(I també és veritat que porto un parell de dies que marxo de Barcelona amb
un cel enteranyinat, o ahir fins i tot molt gris; arribo a Tarragona amb un cel
que promet emblavir-se; i creuo la frontera amb Lleidalàndia -ja amb un
somriure idiota- enmig d'una blavor que enamora.). Sigui com sigui, quants de vosaltres podeu dir que heu passat una hora del
vostre temps veient passar per la finestra el paisatge de tres províncies, i el
cel d'un mateix país? I no sentir remordiments per haver perdut el temps; només
alegria per haver-lo invertit en tan poètica tasca? Vaaaaa, quants podeu?
Doncs jo puc, i aquest és un dels motius pels quals seguiré somrient sobre
les vies del tren 1000 dies més, i tot el temps que calgui.
Perquè en aquesta vida, se'ls pot donar la volta a tots els mitjons, fins i
tot als més pudents; es poden capgirar les millors truites, fins i tot les de
Ferran Adrià; una moneda pot caure i quedar-se sobre el cairell; i els gots mig
buits poden sempre omplir-se fins a vessar! Vaja, que totes les coses dolentes
a la vida, tenen la seva part bona.
I a mi sempre em veureu dur els mitjons pel cantó més lluent (i més
colorit), la truita girada per la part més estètica, la moneda mirant-la
directament a la cara, i els meus vasos sempre plens. De vi blanc fresquet,
gràcies.
Que tingueu un bon divendres i un fantàstic cap de setmana (fresquet!)!
