tag:blogger.com,1999:blog-56251895801709296572024-03-05T10:31:16.601-08:001000 rail smilesPensaments, reflexions, i quatre historietes d'algú que passa moltes hores en un tren...Somrient :)
Passeu, i compartim somriures!Flor de Neuhttp://www.blogger.com/profile/02526769106359713268noreply@blogger.comBlogger4125tag:blogger.com,1999:blog-5625189580170929657.post-74288530763737431532015-10-01T10:09:00.001-07:002015-10-01T10:09:56.944-07:00Una estona de cel<div>La seva era una vida extraordinària. Segurament no en el sentit positiu de la paraula, sinó simplement perquè era fora de l'ordinari. </div><div>Tenia una bona feina, si més no, una de les que paguen prou per no controlar el saldo del compte cada dia. D'aquelles que permeten sortir a sopar i a fer una copa un cop per setmana. I això, en una gran ciutat com la que viu en Pau, no és pas barat. </div><div>Era més aviat un solitari, i molts divendres preferia quedar-se a casa tocant la guitarra o el piano que no pas sortir a ofegar la seva solitud fent un beure amb els amics de sempre, que li deien que havia de sortir més.</div><div>Però tot això formava part de la seva vida ordinària. </div><div><br></div><div>El que feia sentir viu el Pau no era res d'això, sinó l'extravagància de cada tarda. Cada tarda, pels volts de les 4, agafava la guitarra i se n'anava al metro a tocar-hi durant una estona. A ell li agradava dir-li, en homenatge als Pets, la seva estona de cel. I això que de cel no en veia cap, es tancava en un passadís fosc, brut, i depriment i només pensava en la música. Ell mateix ho considerava una extravagància perquè no ho necessitava, i se suposava que qui tocava al metro era per guanyar-se la vida. I també n'era, d'extravagant, perquè ningú del seu cercle més proper no ho sabia: ni família, ni amics, ni companys de feina. I ho era perquè era conscient que la majoria de transeünts ni tan sols se l'escoltaven, i molt menys, el miraven.</div><div><br></div><div>Havia passat aquells exàmens que demanaven per concedir el permís de tocar-hi, i els recordava com un espectacle grotesc de funcionaris encorbatats, sense cap sensibilitat musical, prenent notes (o fent-ho veure). Li havien donat l'ok pocs dies després, amb un quadre d'horaris en els quals li era permès de tocar, i un parell d'estacions diferents on podia actuar.</div><div>Com que era un home de costums, anava sempre a la mateixa estació, en el mateix raconet, i el mateix horari. Li agradava tenir-ho tot sota control, i aquesta peculiar rutina li donava el confort de saber on seria i què faria cada dia a determinada hora de la tarda, i alhora, l'avorrida seguretat, a ulls de qualsevol altre, que la seva vida seguiria sent igual d'insípida. A la vida del Pau, els dies se succeïen sense que res els fes especials.</div><div><br></div><div>Fins que la va veure. Era un dia més, podia haver estat un dimarts, com un divendres. Va passar per allà, davant seu, i, a diferència de la majoria, se'l va mirar. I encara va fer més, se'l va escoltar.</div><div>I per acabar de rebentar-li la seva monotonia, li va somriure. En Pau estava tocant una cançó alegre en el to, però melancòlica en la lletra, d'un grup català molt conegut. Aquell vespre a casa, va estar donant-li voltes a perquè la noia li havia somrigut. Era per complicitat amb la cançó? Era perquè era estrangera i li havia agradat la tonada de la cançó? </div><div><br></div><div>Mentre feia el sopar, seguia intentant analitzar aquella jove i el seu comportament, que havia aconseguit dinamitar la seva rutina avorrida i tenir-lo entretingut aquell vespre. No és que ho agraís; en Pau estava tan acostumat que la seva existència fos avorrida que tampoc tenia la necessitat que ho deixés de ser. Però ell mateix s'estranyava d'aquell punt de sal que havia pres la seva vida des d'aquella tarda, originat només per un bri d'atenció, una mirada, i assaonat amb un somriure.</div><div><br></div><div>Després de sopar un terrible gaspatxo de tetra bric i una peça de fruita, es va servir una copa de vi blanc, i se'n va anar directe al piano. El vi blanc era una de les seves debilitats, i se'n prenia una copa sempre que tocava o composava. Sempre havia pensat que era un gest massa glamurós per ell, fins que va provar aquell vi blanc que ara li agradava tant i va decidir que el tindria a casa. I aquell era el seu segon moment de glòria del dia, després de l'estona al metro.</div><div><br></div><div>Sentia la necessitat de reviure aquella mirada, així que va aixecar la tapa del piano de cua, que presidia el menjador, i es va posar a tocar la cançó que estava tocant al metro quan l'havia vista. </div><div>"Ben de pressa ha dinat, a la universitat, s'ha pintat una mica"...Amb la primera estrofa va pensar que la noia del metro ben bé podia haver estat la protagonista de la cançó del grup català. Era jove, podia venir de la universitat, i s'havia pintat una mica, tot i que no li calia. Sota el poc maquillatge que duia s'entreveia una pell fina com vellut, i unes pigues que havia intentat tapar. I en Pau va recordar aquella expressió tant de la seva àvia que deia "cara pigada, cara estimada". Va pensar que si algun dia aconseguia creuar una sola paraula amb ella, seria el primer que li diria.</div><div>"I per uns breus moments, una estona de cel, ja no importa el demés, una estona de cel".</div><div>Amb cada compàs, recordava amb una plenitud de detalls exacerbada tot el referent a la noia.</div><div>La seva melena llarga i negra com la nit, els ulls grossos i encara més foscos, però alhora, amb una lluminositat gairebé insuportable, les pigues mig camuflades, i aquells llavis carnosos. L'inferior molt més molsut que el superior, i com se l'estava mossegant fins que havia sentit la música d'en Pau. El cos de la noia, aquell caminar alegre, i aquelles mans que jugaven nervioses mentre l'escoltava. Les pulseres de fils que duia, l'armilla de pell girada marró. El collar en forma d'atrapasomnis, i la pell blanca del coll.</div><div>I es va adonar que la seva estona de cel, no seria mai més la mateixa.</div><div><br></div><div>Mentre feia un glop del seu vi blanc, però, pensava que, malgrat que aquella noia li havia revolucionat la seva -habitualment- tranquila estona de cel, possiblement mai més la tornaria a veure. I aquesta certesa, que en un altre moment de la seva vida li hagués donat tranquilitat, li va provocar un desassossec que feia mal. Va seguir tocant i rumiant fins passada la mitjanit, i quan va creure que l'esgotament de més de dues hores al piano el deixarien dormir, va deixar la copa damunt la tapa del piano, i mirant els cèrcols desendreçats que la copa havia anat dibuixant sobre el piano, se'n va anar a dormir. No va dormir tranquil, o almenys, quan va sonar el despertador, va pensar que tenia tanta son com si no hagués dormit gens. La noia no l'havia deixat dormir. Després d'una dutxa, i una mica més despert, es va afaitar. En aquell moment, li va venir al cap un altre cop la cançó, i amb ell, la noia.</div><div>"Ben depressa ha dinat, s'ha tornat a afaitar i es posa la jaqueta". Va decidir que, a la tarda, es tornaria a afaitar. I se'n va anar a treballar en un dia que, segur, no va passar a la història per ser productiu, precisament.</div>Flor de Neuhttp://www.blogger.com/profile/02526769106359713268noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-5625189580170929657.post-10654292455840312162015-08-14T04:56:00.000-07:002015-08-15T01:08:48.982-07:00Ich bin eine Frau<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<span style="font-size: large;"><b><span lang="CA" style="line-height: 115%;">Ich bin eine Frau</span></b><b><span lang="CA"> <o:p></o:p></span></b></span></div>
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<b><span lang="CA" style="font-size: 9.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">o de com "commuting to work" durant més d'una hora té més
avantatges que inconvenients.<o:p></o:p></span></b></div>
<div align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<b><span lang="CA" style="font-size: 9.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"><br></span></b></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Potser us pregunteu perquè escric tant sobre trens. Bé, potser no us ho
pregunteu, però com que sóc jo la que escric (i si em deixeu ser una mica
'mandona'; com que al meu blog faig el que em dóna la gana...i m'encanta!) us
donaré la resposta a la pregunta que no us heu fet. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"></span></div>
<a name="more"></a><br><br>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Doncs escric sobre trens
perquè a part de passar-hi moltes hores al dia –hi dedico més temps que al
gimnàs, per exemple, o més que a menjar, ara que faig càlculs- m'he adonat que m'encanta. Perquè el tren em
permet tantes i tantes coses...Mireu, en dos mesos de "commuting"
-senyor Pompeu Fabra: perquè repunyetes no tenim una paraula, una única, que
vulgui dir exactament això? "Commute" és la veu anglosaxona que implica
l'acció de viatjar per anar a la feina. Única i exclusivament per a això. Els
que tardeu 10 minutets en arribar a la feina, no trobareu a faltar aquesta
paraulota, però gent com jo o com la meva amiga catalano-germano-suïssa
(nacionalitats ampliables en un futur) NECESSITEM aquesta paraulota. Fi de
l'incís-. Deia que en dos mesos de "commuting" he descobert que
aquestes estones robades a la meva vida personal, al meu marit -recordeu-me
també que un dia us parli d'ell- , a la meva família, a la meva gossa Ossa, als
meus vicis i aficions; no són tan robades com em pensava. Almenys, no són hores
llançades a la paperera. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><br></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Treballadors i treballadores del món, mares i pares del món -sobretot
vosaltres, mares, heroïnes nacionals amb habilitat de fer que les hores tinguin
més de seixanta minuts, i els minuts més de seixanta segons- quants de
vosaltres podeu dir que teniu dues hores diàries per dedicar-vos, per
autoafalagar-vos? </span>Jo puc.</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><br></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Quants podeu anar durant més de dues hores diàries al gimnàs?? Jo puc.
Menteixo! Aquest és un serrell que encara he de treballar, però hi trobaré
solució!<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><br></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Quants podeu llegir durant dues hores? Jo puc.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><br></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Quants podeu fer dues migdiades al dia? D'aquelles de baveta, preocupacions
respecte posicions improcedents i paranoia respecte la somniloquia? Jo puc.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><br></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Quants de vosaltres podeu dedicar dues hores diàries a aprendre nous
idiomes? Jo puc. D’aquí el títol de l’entrada d’avui. Per cert, sabíeu que els
substantius en alemany comencen en majúscules? Jo no, i m'ha sorprès!<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><br></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Quants de vosaltres podeu dedicar dues hores diàries a estudiar un màster?
Jo puc!<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><br></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Quants de vosaltres podeu dedicar dues hores a escriure un blog? Jo puc!<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><br></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Quants de vosaltres podeu veure el cel transformar-se d'un gris depriment,
contaminat i amenaçador, a un blau tímid solcat per quatre núvols
despistats...i acabar amb els ulls esbatanats pel cel tan i tan blau que hi ha
als voltants de Lleida? La realitat és que, malgrat pugui sonar a l'oda
exagerada d'una enamorada de Lleida, el cel a Ponent sol ser d'un blau més
intens que a altres terres. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">(I també és veritat que porto un parell de dies que marxo de Barcelona amb
un cel enteranyinat, o ahir fins i tot molt gris; arribo a Tarragona amb un cel
que promet emblavir-se; i creuo la frontera amb Lleidalàndia -ja amb un
somriure idiota- enmig d'una blavor que enamora.). </span>Sigui com sigui, quants de vosaltres podeu dir que heu passat una hora del
vostre temps veient passar per la finestra el paisatge de tres províncies, i el
cel d'un mateix país? I no sentir remordiments per haver perdut el temps; només
alegria per haver-lo invertit en tan poètica tasca? Vaaaaa, quants podeu?</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><br></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Doncs jo puc, i aquest és un dels motius pels quals seguiré somrient sobre
les vies del tren 1000 dies més, i tot el temps que calgui. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><br></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Perquè en aquesta vida, se'ls pot donar la volta a tots els mitjons, fins i
tot als més pudents; es poden capgirar les millors truites, fins i tot les de
Ferran Adrià; una moneda pot caure i quedar-se sobre el cairell; i els gots mig
buits poden sempre omplir-se fins a vessar! Vaja, que totes les coses dolentes
a la vida, tenen la seva part bona. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><br></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">I a mi sempre em veureu dur els mitjons pel cantó més lluent (i més
colorit), la truita girada per la part més estètica, la moneda mirant-la
directament a la cara, i els meus vasos sempre plens. De vi blanc fresquet,
gràcies.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br></div>
<br>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA">Que tingueu un bon divendres i un fantàstic cap de setmana (fresquet!)!<o:p></o:p></span></div>
<br><div class="separator" style="clear: both;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi9EOzaiWQi3uttqSxFceCMFiYO34GMPloWxe2dMv7sYfJPqfCAGcFLkUpaTubtsnnLG2lVYbK710FfzwCgXO5EOUV5vtBfKARXY7qG5zHMSRFIr98mS9GBKHxXZTaQPZaDIVGPn50ExaQ/s640/blogger-image--937934309.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi9EOzaiWQi3uttqSxFceCMFiYO34GMPloWxe2dMv7sYfJPqfCAGcFLkUpaTubtsnnLG2lVYbK710FfzwCgXO5EOUV5vtBfKARXY7qG5zHMSRFIr98mS9GBKHxXZTaQPZaDIVGPn50ExaQ/s640/blogger-image--937934309.jpg"></a></div>Flor de Neuhttp://www.blogger.com/profile/02526769106359713268noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-5625189580170929657.post-57897721136262565992015-08-10T08:36:00.003-07:002015-08-14T04:57:45.206-07:00La pensión María<div class="MsoPlainText" style="text-align: justify;">
A la <i>pensión María</i> serveixen amor en safates de plata, i
paciència en gots de cristall de murano.</div>
<div class="MsoPlainText" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoPlainText" style="text-align: justify;">
A la <i>pensión María</i>, que ni és pensió, ni és de cap María,
se succeeixen les visites durant el cap de setmana. </div>
<div class="MsoPlainText" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoPlainText" style="text-align: justify;">
Tots anem a veure el doctor, que tampoc és doctor, però
que per alguna tradició familiar se li diu així. El doctor és gran, té vuitanta
molts anys; i qui regenta la pensió, que no és pensió ni es diu María, en té
vuitanta-uns-quants-menys. <br />
<a name='more'></a>És qui té cura del doctor, per estrany que soni, que
fa uns mesos que està una mica "patxutxo". Almenys, així és com t'ho
explica ella quan et llança les claus pel balcó, perquè puguis obrir, que els
caps de setmana tanquen la porta de l'edifici amb clau (jo més que tancar,
diria acordonar l'edifici, perquè no he vist mai una clau que pugui donar tantes voltes, ni una porta que pugui estar tan tancadament tancada).</div>
<div class="MsoPlainText" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoPlainText" style="text-align: justify;">
Quan puges les escales i et rep a la porta de la pensió,
com a bona amfitriona t'oferirà tot el que ha preparat per tu, que no és poc,
tenint en compte que cuidar del doctor no li deixa temps per massa més. Tant és
que vinguis de fer un dinar pantagruèlic, d'aquells que no et deixaran sopar (i
molt menys, berenar), o que estiguis a règim. Ella et recitarà tot el que té per a tu: ha comprat
pernil (i del bo, que ja sap que ets un pijo/a rematat i només t'agrada
aquest); té aquelles galetes tant bones d'una coneguda família catalana, i que
només agraden a la teva germana; i finalment, et dirà una cosa a la que
accediràs: té aigua freda a la nevera. L'hi ha posat aquest matí perquè sap que
us agrada. A la <i>pensión María</i>, ningú pren l'aigua freda, i és per aquest motiu
que, cada vegada que arribes i et recorda que ha tingut aquest gest amb tu, agafes
la María i li plantufes un petó a la galta d'aquells que fan soroll, i que si
duguessis els llavis pintats li deixarien una bona marca.</div>
<div class="MsoPlainText" style="text-align: justify;">
Mentre ho fas, et xiuxiueja a l'orella que també ha
comprat aquell gelat que t'agrada tant, de nous de macadàmia, i de la marca
<i>jajen-no-sé-què-més</i>, perquè la María no sap pronunciar el nom del gelat, però
sí que sap comprar-lo.</div>
<div class="MsoPlainText" style="text-align: justify;">
Aquí ja has arribat al punt de gairebé plorar, i no saps
ben bé si és pels detalls que la María de la <i>pensión María</i> té amb tu, o si perquè només
de pensar en ingerir alguna cosa després del dinar pantagruèlic, l'estómac se't regira.</div>
<br />
<div class="MsoPlainText" style="text-align: justify;">
Quan tornes de la cuina, amb la María, còmplice, al
costat, seieu a la saleta, i comenceu a posar-vos al dia.</div>
<div class="MsoPlainText" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoPlainText" style="text-align: justify;">
La María t'explica com està el doctor. Que no està massa fi, però sí que ha millorat des de l'última vegada, que menja molt poquet, i que està sord. Que estigui sord no és cap novetat, però ella t'ho segueix explicant per si se t'ha oblidat. El que no menciona la María, és que a cal doctor, o a la <i>pensión María</i>, podrien fer un concurs de sordera i quedarien empatats. Ara bé, és una sordera selectiva, que de tant en tant, tant l'un com l'altre, es queixen si et senten criticar-los. I és que la María també n'està, de sorda. Sempre que la truquin, fixa't com contesta el telèfon cridant. I sobretot, no li intentis fer entendre que el seu telèfon funciona perfectament. Ella et dirà que el telèfon va molt malament i no se sent bé. Els últims Nadals, els Reis li han anat duent telèfons fixes -perquè de mòbils no en gasten, a la pensión María o cal doctor- i noi...no hi ha manera. Deu ser alguna mala energia que ronda per la pensió, que fa que els telèfons no se sentin bé. El que és segur, és que no és la sordera. </div>
<div class="MsoPlainText" style="text-align: justify;">
Mentre tu parles amb el doctor, i debateu l'actualitat -quan estava més fi, comprava l'ABC i el País, li encantava contrastar dos diaris amb línies editorials tan diferents- i parleu de fútbol -ell és culer-, la María explica a la resta de la família tots els ets i uts de la salut del doctor. El doctor no la sent, però de tant en tant -molt sovint, més aviat- la crida per demanar-li alguna cosa. La majoria de les vegades, li demana que li col·loqui bé els coixins: "Tata, no m'has posat bé els coixins, em molesten". Altres vegades, són les cervicals -fa temps que li molesten, però des de l'última estada a l'hospital, sembla que és més sovint-. Quan la María s'apropa, li fa una frega amb colònia Nenuco, i el doctor es queda tranquil. De fet, si algun dia li preguntes, et dirà que les fregues de la María són incomparables. Podria venir una eminència en fisioteràpia, però res igualaria mai les seves fregues. Sovint, mentre parles amb el doctor, pares l'orella per sentir el "parte mèdic" de la María. Avui, explica que últimament li "cola" un Meritene -davant la nostra cara de pòker, ens explica que és un suplement nutricional- al suc de taronja del matí. Ell no ho sap, sinó, no se'l prendria. El doctor és molt tossut, així que, segons què, més val amagar-li. La María també ens explica que li costa dormir; es remou incòmode, i no sempre dorm tota la nit seguida. També confessa que quan ell no vol menjar, ella l'enganya com un nen petit. I la María t'ho comenta amb una naturalitat i una tendresa que fa somriure. Tot això, la María ho explica sense parar de moure's, i ignorant les nostres ordres que descansi una mica. Però la María, ens diu, no està cansada. Ha de ser mentida, pensaràs, quan t'ho digui. Com pot ser possible que no ho estigui?<br />
I de tant en tant, el doctor li demana coses a la María: el comandament, el paracetamol per calmar-li una mica el dolor...I ho salpebra tot amb una pregunta que queda surant en l'ambient: "María, què faries sense mi?", li diu el doctor a la María de la <i>pensión María;</i> i ella somriu.<br />
Aquella tarda, marxo donant voltes a la salut del doctor, i a la paciència de la María. Penso també en la serenitat del doctor, que malgrat no trobar-se bé, té sempre bones paraules i un somriure amable. I sobretot, penso com és possible que la María no estigui cansada.<br />
Llavors, em vénen al cap aquella mirada, aquella frega tendra amb colònia Nenuco. Em ve al cap el comentari de "María, què faries sense mi", i el seu somriure. Em ve al cap que el temps es multiplica, quan una persona cuida de la persona que estima 24hores, 7 dies a la setmana; i té temps per preparar pernilet del bo i gelat car pels seus néts. Que res no cansa prou, si serveix per paliar el dolor o el malestar d'una persona propera. Que l'amor, amb els anys, canvia, i es converteix en això. En camuflar suplements nutricionals, col·locar bé coixins, i fer fregues.<br />
I penso que segurament és d'això que parlen els capellans quan diuen allò de "en la salut i en la malaltia, i fins que la mort us separi".<br />
<b>I somric. I m'adormo, sentint el traqueteig del tren a les vies, i pensant en la <i>pensión María</i>, on se serveixen Meritenes en sucs de taronja, amor en safates de plata, i paciència en gots de cristall de murano. </b></div>
Flor de Neuhttp://www.blogger.com/profile/02526769106359713268noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5625189580170929657.post-54539017937321598792015-08-07T09:35:00.000-07:002015-08-14T04:58:33.348-07:00El primer de 1000 somriures sobre rails.<b><u>VERSIÓ CATALANA//CATALAN VERSION</u></b><br />
<b><u><br /></u></b>
<b>El primer de 1000 somriures sobre rails... </b><br />
<br />
Portar posada la música i sentir els roncs d'algú dormint pot voler dir dues coses: o bé que aquest algú ronca molt fort, o que duus la música massa fluixa. Normalment, després d'apujar el volum al màxim (i mentre descobreixes que Apple ha millorat el seu control sobre la teva vida, avisant-te amb un insolent color vermell que el volum és massa fort) descobreixes que el subjecte en questió dorm molt plàcidament o va tan cansat que no pot activar aquell punt de pudor que normalment un mateix posa en marxa quan pretén deixar-se abraçar per Morfeu en algun lloc públic.<br />
<a name='more'></a><br />
L'ultim episodi el vaig protagonitzar jo mateixa un matí, a l'avant (on sinó?). Era d'aquells dies en que et lleves pensant...perquè? I res més. Una pregunta massa existencialista per dur a cap resposta, i unes ulleres massa inflades per permetre't més que una diminuta escletxeta per on escatir la realitat. Doncs un d'aquests dies vaig decidir dormir una estona -perquè a vegades prens la decisió conscientment...altres, bé, simplement caus- vaig preparar-me el coixinet inflable, i vaig pensar, fes una migdiada de vint minutets.<br />
Amb tot en contra: un senyor al seient de davant que feia trucades de feina, un sol de justícia, calent i empipador entrant directe per la meva finestra (us prometo que només impactava a la meva butaca), i una llista de reproducció a l'iphone no revisada des de l'aparició dels iphones... Doncs bé, aquesta combinació de factors inhibidors de la son, aquest recull de despropòsits que creia que m'impedirien dormir em van tombar durant una hora i cinc, en el més profund dels somnis de què he gaudit fins avui al tren. Em vaig llevar a les 9.08, amb el tren aturat a Sants, els passatgers tots fora, el vagó buit...i el coixinet inflable amb bava!!! La prova irrefutable que un ha dormit sense tenir activar aquell puntet de pudor del què us parlava.<br />
Us diré que vaig passarme els 10 minuts de metro imaginant-me imatges terribles de mi dormint: roncant, parlant en somnis -més probable del què penseu-, fent gesticulacions estranyes, o posant-me en posicions indecoroses(sort que duia pantalons!!). Finalment, quan m'abandonava al glamorós plaer de comprar un cafè a l'Starbucks -recordeu-me que un dia us expliqui una altra cara de la meva esquizofrènia rural vs.urbana-, i em convertia en una glamourosa treballadora del Wall Street barceloní, 7€ més pobra, però amb 800 calories en el meu haver, vaig arrivar a la conclusió que m'importava tres Frapuccinos caramel coffee jelly -producte real, us ho asseguro-.<br />
Per tant, benvinguda i benaurada bava, i benvinguts al meu blog!<br />
<br />
Feia mesos, molts mesos, que donava voltes a escriure un blog.<br />
Tinc una amiga, una ànima bessona, que està convençuda que algun dia escriuré un llibre, i vol que li dediqui. Fins ara, he escrit molt poc, i per tant, li donava llargues quan em parlava del tema.<br />
Però la realitat és que tenia ganes de tornar-m'hi a posar. I l'excusa de la manca de temps es va tornar en això, una excusa, però d'aquelles majúscules;de les de "professora, no he fet els deures perquè el meu gat s'ha menjat la llibreta", quan no tens gat i els tens al.lèrgia; quan em van oferir de treballar a Barcelona en un departament de comunicació. Bé, més que quan m'ho van oferir, quan vaig acceptar!<br />
El 99% de la gent normal, hagués acceptat, i se n'hagués anat a viure a la capital de Catalunya (el millor país de l'univers conegut i les galàxies per conèixer). Però jo, que ni formo part del 99% de la gent, ni sóc gaire normal, vaig decidir que viuria a Lleida (la ciutat més preciosa i rebonica de totes les ciutats que es fan i es desfan) i pujaria i baixaria cada dia amb l'Avant, un meravellós invent de la RENFE (recordeu allò del "Rogamos Empujen Nuestos Ferrocarriles Estropeados"?? Doncs amb l'ave/avant ja no s'aplica) que permet que sonats com jo fem un trajecte de 180 km en una hora i 5 minuts.<br />
I escudant-me en l'argument que als EEUU tothom fa més d'una hora de cotxe per arribar a la feina, i en el no menys vàlid argument que hi ha gent al meu departament que viu a Sabadell i tarda una hora, justifico la meva bogeria diària de trens i metros.<br />
I sabeu què? Que sóc feliç.<br />
<br />
Banda sonora: Álvaro Soler, cançó de l'estiu a Itàlia...no és cap obra d'art, la lletra no és més profunda que la tirallonga d'instruccions d'un xampú (que llegeixo sovint), però és alegre i bonrotllista. I no us he dit que era feliç? Doncs hi va perfecte. De fet, no només sóc feliç, sinó que també em sento contenta, eufòrica i amb una tranquilitat d'esperit que només pot presagiar coses bones. És divendres, són les 5, comença el cap de setmana, i acabo d'albirar el far que marca l'arribada a Lleida (la ciutat més preciosa i rebonica de totes les ciutats que es fan i es desfan): la Seu Vella ja es veu. Moment d'aixecar-me, baixar a l'andana del cap de setmana, sortir de l'estació de l'esquizofrènia alegre, caminar per la passarel•la de la calor esclafant ponentina, i dirigir-me a menjar-me el cap de setmana de sol, relax i felicitat. Que tingueu tots molt bon cap de setmana!<br />
<br />
<b><u>ENGLISH VERSION//VERSIÓ EN ANGLÈS</u></b><br />
<b><u><br /></u></b>
<br />
<div class="almost_half_cell" id="gt-res-content">
<div dir="ltr" style="zoom: 1;">
<span id="result_box" lang="en"><span title="Portar posada la música i sentir els roncs d'algú dormint pot voler dir dues coses: o bé que aquest algú ronca molt fort, o que duus la música massa fluixa.">If you hear someone snoring while sleeping, even though you have music in your earphones, that can mean two things: either
that someone snores really strong or the music in your iphone is way too low. </span><span title="Normalment, després d'apujar el volum al màxim (i mentre descobreixes que Apple ha millorat el seu control sobre la teva vida, avisant-te amb un insolent color vermell que el volum és massa fort) descobreixes que el subjecte en questió dorm molt plàcidament">Usually,
after raising the volume to the maximum (and finding out that Apple has improved
its control over your life, alerting you with an insolent red colour that the volume is
too loud) you will discover that the individual in question sleeps very soundly </span><span title="o va tan cansat que no pot activar aquell punt de pudor que normalment un mateix posa en marxa quan pretén deixar-se abraçar per Morfeu en algun lloc públic.
">or
was so tired that hasn't been able to turn on that shyness mechanism usually launched when
one is about to let Morpheus embrace them in a public place.</span><span title="L'ultim episodi el vaig protagonitzar jo mateixa un matí, a l'avant (on sinó?).">Well, not long ago, it was me starring a similar episode. I was in Avant <i><span style="font-size: xx-small;">-note: Avant is a High Speed Train, a bit cheaper than the usual AVEs in Spain-</span></i> (where else could I be?).
</span><span title="Era d'aquells dies en que et lleves pensant...perquè?">It
was one of those days when you wake up thinking ... Why? </span><span title="I res més.">And nothing else. T</span><span title="Una pregunta massa existencialista per dur a cap resposta, i unes ulleres massa inflades per permetre't més que una diminuta escletxeta per on escatir la realitat.">oo much an existential question to bring to an answer, and your eyes too closed to let you get a glimpse of the reality. </span><span title="Doncs un d'aquests dies vaig decidir dormir una estona -perquè a vegades prens la decisió conscientment...altres, bé, simplement caus- vaig preparar-me el coixinet inflable, i vaig pensar, fes una migdiada de vint minutets.
">Well,
one of these days I decided to take a nap -because sometimes you take this decision
consciously, and sometimes... well, you just fall asleep- , I inflated my inflatable cushion, and I
thought, "why don't I take a twenty minute nap?".</span><span title="Amb tot en contra: un senyor al seient de davant que feia trucades de feina, un sol de justícia, calent i empipador entrant directe per la meva finestra (us prometo que només impactava a la meva butaca), i una llista de reproducció a l">But I had everything against that dreamt nap: a man in the seat in front of mine who was doing work phone calls; a scorching, hot, and annoying sun, burning my window (I promise it was only impacting my seat) and an </span><span title="'iphone no revisada des de l'aparició dels iphones... Doncs bé, aquesta combinació de factors inhibidors de la son, aquest recull de despropòsits que creia que m'impedirien dormir em van tombar durant una hora i cinc, en el més profund">iPhone playlist not revised since iPhones were created... Well, this combination of factors that should have inhibited my sleep, this collection of absurdities got me sleeping for an hour and five minuts, in the deepest </span><span title="dels somnis de què he gaudit fins avui al tren.">catnap I have enjoyed
to date on the train. </span><span title="Em vaig llevar a les 9.08, amb el tren aturat a Sants, els passatgers tots fora, el vagó buit...i el coixinet inflable amb bava!!!">I
woke up at 9:08, the train stopped at Sants <span style="font-size: xx-small;">-note: Sants is the main station in Barcelona, where all the High Speed trains stop-</span> , all the passengers were off the wagon
... and my inflatable cushion was wet with dribble !!! Which is the i</span><span title="La prova irrefutable que un ha dormit sense tenir activar aquell puntet de pudor del què us parlava.
">rrefutable
proof that one has slept without activating that shyness mechanism I was talking about.</span><span title="Us diré que vaig passarme els 10 minuts de metro imaginant-me imatges terribles de mi dormint: roncant, parlant en somnis -més probable del què penseu-, fent gesticulacions estranyes, o posant-me en posicions indecoroses(sort que duia pantalons!!">I
will confess: I spent the following10 minutes in the underground imagining terrible pictures of me sleeping:
snoring, sleep-talking -more probable than what you think- gesticulating strangely,
or putting myself in indecorous positions (luckily, I was wearing trousers!!</span><span title=").">). </span><span title="Finalment, quan m'abandonava al glamorós plaer de comprar un cafè a l'Starbucks -recordeu-me que un dia us expliqui una altra cara de la meva esquizofrènia rural vs.urbana-, i em convertia en una glamourosa treballadora del Wall Street barceloní">Finally,
when I abandoned myself to the glamorous pleasure of buying a coffee at Starbucks -one day you have to remind me to show you another side of my rural vs.urban schizophrenia-,
and I became a glamourous 'Barcelona Wall Street worker', </span><span title=", 7€ més pobra, però amb 800 calories en el meu haver, vaig arrivar a la conclusió que m'importava tres Frapuccinos caramel coffee jelly -producte real, us ho asseguro-.
">7
€ poorer but with 800 calories under my belt, I came to the conclusion that I couldn't care less! </span><span title="Per tant, benvinguda i benhaurada bava, i benvinguts al meu blog!
">So, be welcome and blessed, dribble! And may all of you be welcomed to my
blog!<br /><br /></span><span title="Feia mesos, molts mesos, que donava voltes a escriure un blog.
">It has been months, and months that I have been thinking of starting to write a blog.</span><span title="Tinc una amiga, una ànima bessona, que està convençuda que algun dia escriuré un llibre, i vol que li dediqui.">I
have a friend, a soul mate, I would say, who is convinced that someday I'll write a book, and she wants me to dedicate it to her, which by the way, I will do if I finally manage to do so. I used to write a lot when I was younger, but recently, I had sort of given up. </span><span title="Fins ara, he escrit molt poc, i per tant, li donava llargues quan em parlava del tema.
"><br /></span><span title="Però la realitat és que tenia ganes de tornar-m'hi a posar.">But the
truth is that I wanted to get back to writing. </span><span title="I l'excusa de la manca de temps es va tornar en això, una excusa, però d'aquelles majúscules;de les de "professora, no he fet els deures perquè el meu gat s'ha menjat la llibreta", quan no tens">And
the 'lack of time' excuse clearly became a REAL excuse, like the typical high-school excuse "teacher, I haven'</span></span><span title="I l'excusa de la manca de temps es va tornar en això, una excusa, però d'aquelles majúscules;de les de "professora, no he fet els deures perquè el meu gat s'ha menjat la llibreta", quan no tens">t done my homework because my cat ate the notebook,"
when you haven't got cats, and you're </span><span title="gat i els tens al.lèrgia;">allergic to them; w</span><span title="quan em van oferir de treballar a Barcelona en un departament de comunicació.">hen
I was offered a job in Barcelona in the communication department. </span></div>
<div dir="ltr" style="zoom: 1;">
<span lang="en"><span title="Bé, més que quan m'ho van oferir, quan vaig acceptar!
"><br /></span><span title="El 99% de la gent normal, hagués acceptat, i se n'hagués anat a viure a la capital de Catalunya (el millor país de l'univers conegut i les galàxies per conèixer).">99%
of normal people would have accepted the job and moved to Catalonia's capital (the best country in the known universe and galaxies to know).
</span><span title="Però jo, que ni formo part del 99% de la gent, ni sóc gaire normal, vaig decidir que viuria a Lleida (la ciutat més preciosa i rebonica de totes les ciutats que es fan i es desfan) i pujaria i baixaria cada dia amb">But as I'm neither part of this 99% of the people, nor very normal, I decided I would live
in Lleida (super extremely beautiful and the most precious city of all the cities created) and commute every day with </span><span title="l'Avant, un meravellós invent de la RENFE (recordeu allò del "Rogamos Empujen Nuestos Ferrocarriles Estropeados"?? Doncs amb l'ave/avant ja no s'aplica) que permet que sonats com jo fem un trajecte de 180 km en una">Avant,
a wonderful invention of RENFE (remember that the "<b>R</b>ogamos<b> E</b>mpujen <b>N</b>uestros <b>F</b>errocarriles<b> E</b>stropeados"<span style="font-size: xx-small;">-note: that was a very widely known Spanish saying mocking RENFE trains when they were always late, meaning something like: We beg you to push our broken trains-</span> ?? Well, with the ave/avant it no longer applies) allowing crazy people like me to make a 180 km trip with an </span><span title="hora i 5 minuts.
">hour and 5
minutes.</span><span title="I escudant-me en l'argument que als EEUU tothom fa més d'una hora de cotxe per arribar a la feina, i en el no menys vàlid argument que hi ha gent al meu departament que viu a Sabadell i tarda una hora, justifico">And
excusing myself with the argument that everyone in the US commute for more than an hour to get to work, and the equally valid argument that there are people in my
department who live in Sabadell and who take one hour to get to the office, I keep on justifying </span><span title="la meva bogeria diària de trens i metros.
">my daily craziness of trains and undergrounds.</span><span title="I sabeu què?">And guess
what? </span><span title="Que sóc feliç.
">I'm
happy.<br /><br /></span><span title="Banda sonora: Álvaro Soler, cançó de l'estiu a Itàlia...no és cap obra d'art, la lletra no és més profunda que la tirallonga d'instruccions d'un xampú (que llegeixo sovint), però és alegre i">Soundtrack:
Alvaro Soler, song of the summer in Italy ... is no work of art, the lyrics are no deeper than the instructions of my shampoo (which I read a lot), but is a really cheerful </span><span title="bonrotllista.">song. </span><span title="I no us he dit que era feliç?">And didn't I say I was happy? </span><span title="Doncs hi va perfecte.">Then that's the perfect choice. </span><span title="De fet, no només sóc feliç, sinó que també em sento contenta, eufòrica i amb una tranquilitat d'esperit que només pot presagiar coses bones.">In
fact, not only am I happy but I also feel optimistic, euphoric and with a peace of mind that
can only forebode good things. </span><span title="És divendres, són les 5, comença el cap de setmana, i acabo d'albirar el far que marca l'arribada a Lleida (la ciutat més preciosa i rebonica de totes les ciutats que es fan i es desfan): la Seu Vella ja">It's
Friday, it's 5 PM, the weekend is just about to begin, and I glimpse the lighthouse that
tells you that you are getting home, you are arriving to Lleida (super extremely beautiful city and the most precious city of all the cities
created): the Seu Vella already </span><span title="es veu.">looks.
</span><span title="Moment d'aixecar-me, baixar a l'andana del cap de setmana, sortir de l'estació de l'esquizofrènia alegre, caminar per la passarel•la de la calor esclafant ponentina, i dirigir-me a menjar-me el cap">Time
to get up, get on the 'weekend platform', leaving the 'cheerful schizophrenia station', walk down the 'westy crushing heat catwalk' and lead my way to
eat my weekend</span><span title="de setmana de sol, relax i felicitat."> of
sun, relax and happiness. </span><span title="Que tingueu tots molt bon cap de setmana!">Have a good weekend
everyone!</span></span></div>
</div>
Flor de Neuhttp://www.blogger.com/profile/02526769106359713268noreply@blogger.com2Lérida, Lérida, España41.6175899 0.6200145999999904241.5701074 0.53933359999999042 41.6650724 0.70069559999999043